23
OCT
2013

“No més por a que em tirin pedres”

M’he adonat que quan em bloquejo és quan hi ha la possibilitat que em puguin “apedregar”

A continuació transcriuré una conversa molt interessant que va succeir el mes d’octubre de 2013.
L’assistent és un noi de 36 anys qui ha acceptat que sigui explicat el seu cas.

– (Assistent) Jo el que em preguntava era el per què realment hi ha situacions quotidianes que em bloquegen d’una manera molt més bèstia que qualsevol altra persona però després, en situacions molt més exigents on la gent tendeix a rendir poc, jo rendeixo molt alt?

– Sisplau, em podries posar un exemple de cada situació?

– (Assistent) Una situació tan tonta com quan tinc una discussió amb algú, el meu nivell emocional puja molt i em costa expressar les meves idees. La claredat que pugui tenir normalment desapareix, en una discussió em bloquejo i em quedo en blanc. Quan estic per exemple parlant en públic… Vam fer una formació en la meva empresa a uns becaris i… En un moment donat, vaig sentir tal bloqueig… No sé perquè… Vaig sentir que no ho estava fent bé del tot i una cosa tan ximple com posar el nord, el sud, l’est … no em sortia, una cosa que és molt habitual per a mi. Em quedo en blanc.

Després però, en situacions delicades com per exemple, en un cas molt concret que jo era a Madrid, vaig rebre una trucada fatal del meu germà dient que la meva mare estava malalta, aquí per exemple; jo no em vaig bloquejar, per mi va ser molt dur , vaig tenir claríssim el que calia fer, amb una naturalitat total: fer la maleta, agafar el cotxe, anar cap allà, quan arribi a casa li diré a la meva mare, això, això i això, el problema l’enfocarem així …

És a dir, per què en situacions tan senzilles com discutir amb algú o haver de donar una classe davant de 7 xavals, que no eren ni 80 ni 100, em bloquejo i després en una situació molt més exigent em creixo?

– Voldria fer-te adonar que quan ens exposem davant dels altres intervé la por irracional de pensar que els altres ens estan jutjant tota l’estona, pensem que hem de quedar bé, no fer el ridícul, hem de demostrar el que sabem sense equivocar-nos i mantenir-nos ferms davant de les crítiques, els comentaris i les comparacions. Mentre que en la segona situació no estàs conectat amb aquesta por. És possible que tinguis una por específica a exposar-te davant els judicis dels altres, a ser avaluat, a les possibles crítiques i probablement també al rebuig…

Imagen
– (Assistent) Sí… Porto tant de temps pensant en això, la sort ha estat que he aconseguit explicar d’una manera molt sintètica que és el que sento. Em fa por que algú digui que no està a gust amb mi, sóc molt dependent d’aquestes coses. Jo mitifico molt les pors i la gent … Quan jo era petit no vaig anar a la guarderia sinó que vaig anar directament a parvulari, hi va haver un dia que em vaig quedar sol al pati i els nens em tiraven pedres. Avui m’he adonat que quan em bloquejo és quan hi ha possibilitat que em puguin “apedregar”. Quan hi ha gent que em pot assenyalar. Em fa tanta por sortir davant la gent perquè em pugueu escridassar tots, i si tots comenceu a escridassar-me em recorda a aquest moment.
A dia d’avui jo crec que no té a veure amb que em tirin pedres però si amb que em puguin assenyalar. Per exemple els afalacs en públic els porto malament i és una tonteria perquè és una cosa positiva però és “tierra trágame”. Això jo no li havia donat importància, jo recordo quan a mi em tiraven pedres els nanos però jo no li havia donat cap importància perquè és una cosa que va quedar ja molt enrere…

Després dels exercicis va expressar:

Avui decideixo: ““No més por a que em tirin pedres”“.

Si alguna cosa et preocupa, parteix del punt on estàs i fes el necessari per canviar-ho. El secret consisteix en sentir la por i fer-ho de totes maneres. Quan es posen els mitjans per a que succeeixi alguna cosa, no solament la por es dissoleix sinó que s’obté un gran premi afegit: es progressa molt en el camí de la fe en un mateix.

Deixi el seu Comentari

*

captcha *